a
Espai 13
Fundació Joan Miró

Escrit el 01/04/14 per La Fundició

poster cicle cinema_web

SWEET WALL COM A SISTEMA D’ECOS. COL·LABORACIÓ D’ARQUEOLOGIA PREVENTIVA EN LA RETROSPECTIVA D’ALLAN KAPROW

Escrit el 31/03/14 per Oriol Fontdevila

969480_528416887275994_1434690918_n

Soledad Gutiérrez i Laurence Rassel van proposar-nos re-inventar des del marc d’Arqueologia preventiva una de les accions d’Allan Kaprow (1927-2006) que formen part de l’exposició retrospectiva que la Fundació Antoni Tàpies dedica aquests dies a l’artista, Allan Kaprow. Altres maneres. La seva motivació tenia a veure eminentment amb la investigació històrica que està en la base dels projectes que s’impulsen amb el cicle i, d’aquesta manera, se’ns va proposar l’actualització de Sweet Wall, una peça amb què Karpow es refereix explícitament a unes condicions sociopolítiques determinades: la segregació d’Europa per mitjà del Mur Berlín. En relació al mur, l’artista va realitzar l’any 1970 el què un temps després qualificaria d’una “paròdia política”: la seva intervenció va consistir en la construcció d’un mur de trenta metres de llarg i d’un i mig d’alt en un solar de la mateixa ciutat, fet de blocs de formigó i, en aquest cas, amb llesques de pa amb melmelada que servien com a morter.

En el marc d’Arqueologia preventiva l’activació de la peça s’ha vist com una oportunitat per eixamplar l’espai de diàleg que es procura establir amb agents del sector historiogràfic i educatiu, i, així mateix, plantejar experiments que, més que amb la investigació històrica pròpiament, tenen a veure amb la reflexió historiogràfica. En aquest sentit, s’ha convidat a diferents grups vinculats amb la recerca històrica i l’educació artística per procedir a la reinterpretació de Sweet Wall a partir de problematitzar una de “les regles del joc” que va establir el mateix artista per a la realització de happenings –la qual té unes evidents implicacions pel que fa a la patrimonialització d’aquest art:  “Fes el happening només una vegada. Repetir-lo fa que perdi la frescor, et recorda el teatre i provoca el mateix que la planificació: et força a pensar que hi ha coses que has de millorar. De vegades et serà quasi impossible repetir-lo; imagina’t intentant fer còpies de les cartes romàntiques d’un antic amor per veure com la pluja escorre tots aquells pensaments tendres. Per què intentar-ho?”. (How to Make a Happening, 1966).

A partir d’aquesta premissa, s’ha treballat amb diferents grups per posar en escena Sweet Wall per mitjà d’un deliberat treball d’actualització.  Atenent a les especificitats de la peça, hem considerat que és per mitjà de la renovació del corresponent referent sociopolític que, en aquest cas, s’assegura un impuls per a l’actualització del happening. És a dir, la possibilitat de relacionar la peça amb problemàtiques que incumbeixen als diferents grups implicats en el present, és com es proveiria un pol de tensió que ens permetria defugir el mer re-enactment historicista i ens obligaria a repensar Sweet Wall en els paràmetres que el mateix Kaprow va proposar en el seu manifest.

D’aquesta manera, si partim que Sweet Wall mimetitza el Mur de Berlín en tant que hi llança una “paròdia política”, quina forma hauran de prendre els Sweet Wall que remetin a noves circumstàncies socials? I, al mateix temps, en les noves formes que s’adquireixin per mitjà de la re-invenció, com farem que l’antic Sweet Wall també hi reverberi i encara hi sigui reconeixible?

Al llarg dels darrers mesos s’ha convidat a diferents grups per pensar resolucions d’aquesta equació, que ens obliga a inventar solucions que es situen a mig camí entre la transformació i la repetició de la peça artística. Finalment, s’ha arribat a la formulació de quatre propostes d’intervenció que es realitzaran els pròxims dies 3, 4, 5 i 25 d’abril a diferents ubicacions de Catalunya:

Dijous, 3 d’abril, Barcelona: els participants en el Programa d’estudis d’A*DESK 2013-2014 actualitzen Sweet Wall per denunciar els abusos que els Mossos d’Esquadra han comès els darrers anys en relació a manifestacions a l’espai públic. En aquest sentit, s’assimila el mur de Kaprow al canó de so que el cos de policia ha incorporat recentment, per reproduir en aquest cas les instruccions que l’artista va anotar per a la construcció de Sweet Wall, a molta alta freqüència i per mitjà de la seva assimilació sonora al dispositiu policial. L’acció es portarà a terme a 9 ubicacions de Barcelona a les mateixes hores en què van tenir lloc els incidents que serveixen de referència.

Divendres, 4 d’abril, La Jonquera. 11h: un grup format per estudiants i professors de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis i Màster de Turisme Cultural de la Universitat de Girona, i membres del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, actualitzen Sweet Wall per tractar sobre un aspecte controvertit com és la conservació i rememoració del patrimoni franquista. En aquest sentit, s’assimila el mur de Kaprow a la frontera pirenaica i a la línia de búnquers que s’hi varen construir durant la dictadura durant la dècada de 1940. Un dels búnquers en qüestió s’intervindrà per mitjà dels elements que va utilitzar Kaprow amb la seva intervenció a Berlín, així com amb elements que serviran per tractar sobre el passat i present de la frontera.

Dissabte, 5 d’abril, Bellvitge, L’Hospitalet. 11h: la re-invenció de Sweet Wall s’insereix en aquest cas en la segona escena de Bellvitge rol en viu, un joc de rol amb què el col·lectiu LaFundició i l’associació Necronomicon’s conviden a veïns i veïnes a recrear moments dels cinquanta anys d’història del barri. En aquest cas, l’esdeveniment és el boicot a les obres que l’any 1976 es va portar a terme contra la construcció de nous blocs de pisos a Bellvitge. En aquest marc, Sweet Wall s’insereix en l’episodi com al mur d’un bloc en construcció, del que els jugadors participants n’hauran decidir el destí per mitjà de la partida de rol.

Divendres, 25 d’abril, Barcelona. Un grup de l’assignatura de Crítica de la representació de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona s’ha incorporat més recentment per a la realització també d’una de les actualitzacions. En aquest cas, l’actualització girarà a l’entorn dels abusos en la contractació laboral en projectes artístics i culturals, si bé la seva formalització encara es troba ara mateix en procés de concreció.

Allan Kaprow acaba el seu assaig Education of Un-Artist (3a part, 1974) amb el següent joc de paraules: “Art, which copies society copying itself, is not simply the mirror of life. Both are made up. Nature is an echo system” [l’art, que copia a la societat copiant-se a si mateixa, no és simplement el mirall de la vida. Ambdós són invencions. La natura és un sistema d’ecos].  El treball que des d’Arqueologia preventiva hem proposat per rememorar Allan Kaprow l’entenem precisament com a això mateix: un sistema d’ecos i, alhora, un joc entre ecosistemes. En els pròxims dies procurarem que Sweet Wall ressoni de nou en el present. Per tal d’aconseguir-ho s’ha requerit d’un treball que compta amb la implicació d’un elevat número de col·laboracions i d’institucions, el qual ha tingut per objectiu actualitzar el significat i utilitat de Sweet Wall, per fer-lo circular novament com un eco per entre diferents ecosistemes i entorns naturals.

La ciutat guanyada, la ciutat perduda

Escrit el 26/03/14 per La Fundició

la_ciudad_es_nuestra

La ciutat guanyada, la ciutat perduda. Aquest és el títol del cicle de cineforum que hem organitzat en col·laboració amb Lola Lasurt com a part de les accions i processos de treball a l’Espai 14-15 vinculats a la seva exposició Doble autorització a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.

El cicle recull tres pel·lícules i vídeos documentals enregistrats als anys 70 i que aborden diferents aspectes de les perifèries urbanes a l’estat espanyol en aquells anys.

Perquè un cicle com aquest? quina relació té amb el projecte expositiu de Lola Lasurt i amb Bellvitge?

La connexió amb el barri de Bellvitge és evident, doncs es tracta de pel·lícules que tenen com a objecte de la seva representació un seguit de memòries, territoris, paisatges i subjectes que podem identificar en major o menor mesura amb els de Bellvitge: parlem de barris que es van construir als voltants dels anys 70 per acollir principalment una gran massa de població immigrada des d’àrees rurals i que s’incorporaren al teixit productiu industrialitzat de les grans ciutats i la seva àrea metropolitana.

La relació del cicle amb el treball de la Lola Lasurt és força més indirecta: durant la seva recerca sobre el Centre Miró a Mont-roig, una institució ciutadana que estudia i difon la vinculació de Joan Miró amb la vila de Mont-roig del Camp, Lola ha trobat que part dels seus membres, i en especial el seu president Martí Rom, van estar vinculats a la Central del Curt i la Cooperativa de Cinema Alternatiu (CCA), respectivament distribuïdora i productora de cinema documental independent. Des de la Central del Curt i la CCA van organitzar als anys 70 la Mostra de Cinema Marginal, on es projectaren algunes de les pel·lícules que projectarem al nostre cicle La ciutat guanyada, la ciutat perduda.

Hi trobem aquí un doble joc amb la memòria, d’una banda el nostre cicle és, en certa manera, un reconstrucció de la Mostra de Cinema Marginal a Mont-roig, i de l’altra recull i para atenció a un dels descarts de la Lola Lasurt en el seu procés de creació per a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, allò que els arxius i les publicacions no recolliran i conservaran, allò que d’altra manera, s’oblidaria juntament amb la resta de línies de recerca descartades per l’artista, dels esborranys i provatures, de tot allò que forma part del procés creatiu i que no es mostra finalment a la sala d’exposicions.

Però la cosa no queda aquí: com a tot el projecte de l’Espai 14-15, la nostra voluntat és la d’actualitzar, activar en el pressent, la memòria. Desitgem que les pel·lícules i els debats d’aquest cicle serveixin per repensar un moment històric a les perifèries urbanes sobre el que s’ha construït un discurs força hegemònic que, d’alguna manera, oculta altres memòries i altres interpretacions de la història dels barris obrers als anys 70.

En la història d’aquests barris podem trobem llaços complexes amb el procés de transició democràtica. En aquests dies en que assistim a l’enaltiment de la figura d’Adolfo Suárez com a “pilot de la transició”, és un bon moment per tornar examinar i reivindicar el paper de la societat civil organitzada i en especial de les classes populars, en el procés de transició; així com també per valorar quines formacions socials, modes d’autoorganització ciutadana i participació política es van perdre amb l’arribada de la democràcia i els èxits de les lluites veïnals, així com per examinar quines formes de subjectivació i politització es van definir en aquell moment a barris com Bellvitge. Ens semblava a més a més, que proposar aquest debat des de l’institut públic del barri era una bona manera de posar aquestes qüestions a l’esfera pública.

Presentació del treball d’experimentació en mobilitat amb infants als espais del Pavelló Mies van der Rohe

Escrit el 13/02/14 per La Fundició

Alma Flamenca

Escrit el 07/01/14 per La Fundició

Alma flamenca from LaFundició on Vimeo.

¡Bellvitge, Bellvitge! és un dels pocs documents audiovisuals que existeixen sobre els primers anys del barri de Bellvitge a L’Hospitalet. Rodat al 1978 (13 anys després de l’inici de la construcció dels blocs de pisos que van formar el barri) ¡Bellvitge, Bellvitge! té la particularitat de ser un projecte educatiu de vídeo documental comunitari, produït per Julián Álvarez, alumnes de l’Institut INB-3 de Bellvitge i el col·lectiu Video-Nou.

Al canal de Vimeo de Julián Álvarez es pot veure un muntatge (que incrustem més abaix) amb alguns fragments del metratge original, que tenia una durada aproximada de 45 minuts. On paren les gravacions i edició originals no és del tot clar, tot i que soposadament existeix al menys una còpia a l’Arxiu Municipal de L’Hospitalet. Seria necessari realitzar una tasca arqueològica que assegurès la recuperació, conservació i difussió d’aquest document.

¡Bellvitge, Bellvitge! s’articula a partir dels comentaris de l’arquitecte municipal Cosme Grifell y de R. Fernández Jurado (un dels primers habitants de Bellvitge). Al documental s’hi troben inserides dues actuacions del duo Alma Flamenca, format per la cantaora Ginesa Ortega (que llavors tenia 12 anys d’edat) i el guitarrista Pedro Sierra (qui llavors era encara més jove que Ginesa Ortega i que va ser acreditat com a Manolito, doncs els autors dels vídeo no van anotar el seu vertader nom).

alma_flamenca

Alma Flamenca és també el títol de la reconstrucció d’aquestes escenes, que vam organitzar amb motiu de la inauguració de l’Espai 14-15, en col·laboració amb la Federación Coordinadora de Entidades Andaluzas en L’Hospitalet, amb la participació de Carolina Torres al cante i José Andrés a la guitarra; reconstrucció que va quedar documentade en el vídeo que podeu veure sobre aquestes línies.

¡BELLVITGE, BELLVITGE! from Julián Alvarez on Vimeo.

VIURE LLIURE

Escrit el 07/01/14 per La Fundició

VIURE-LLIURE-II

VIURE LLIURE és la intervenció número 271213 de Lúa Coderch en el marc de l’exposició La Muntanya Màgica i ha estat realitzada en col·laboració amb LaFundició.

Consisteix en la instal·lació, en un dels fanals que hi ha a l’exterior de l’Espai 14-15, de dues banderoles a les que es poden llegir les paraules ‘viure’ i ‘lliure’. Viure Lliure és l’eslògan dels actes commemoratius del tricentenari del 1714 organitzats per l’Ajuntament de Barcelona, i les banderoles penjades a Bellvitge formaven part de la seva campanya de comunicació abans de ser modificades i ressituades, doncs la campanya oficial només té presència a la ciutat de Barcelona i tota la imatge corporativa i tot els elements gràfics que les identificaven com a part de la campanya institucional han estat esborrats per la Lúa.

VIURE LLIURE, la intervenció, proposa “alliberar” les paraules de la seva subjecció institucional, o més aviat desbordar el marc de lectura que les ha estat imposat: gairebé no cal dir que, en el context català i en el moment històric actual, la idea de llibertat al·ludeix automàticament al procés sobiranista; d’aquesta manera s’uneix el relat històric amb esdeveniments actuals, imbricant de forma molt estreta la memòria amb controvèrsies contemporànies. Desproveir les banderoles de la campanya Viure Lliure de tota marca institucional no ens fa oblidar la seva procedència i el context en el que aquest missatge ha estat posat en circulació, sinó que, s’una altra manera, ens convida a pensar com llegir aquest eslògan amb un focus més ample: què vol dir ‘viure en llibertat’? què entenem per ‘llibertat’?

Alhora es produeix un moviment contrari: la introducció anòmala d’aquest missatge en un context específic -la presència d’un únic joc de banderoles al carrer Prat de L’Hospitalet, a davant de l’Espai 14-15- convida als transeünts, veïns i veïnes de Bellvitge o visitants, a pensar què és la vida en llibertat; alhora la intervenció entra en un nou joc de controvèrsies doncs resulta notori que el partit al govern de l’Ajuntament de L’Hospitalet hagi estat el primer en llençar una campanya oficial pel no a la independència. En aquesta conjuntura conflueixen qüestions històriques, socials i identitàries que la intervenció de Lúa Coderch vol, precisament, abordar des d’una perspectiva política i filosòfica més vasta que la que habitualment es planteja des dels mitjans de comunicació i l’arena política dels partits.

Niñxs en el Mies van der Rohe

Escrit el 10/12/13 per La Fundició

Niñxs en el Mies van der Rohe from LaFundició on Vimeo.

November 22 1975

Escrit el 22/11/13 per Oriol Fontdevila

ef1

Realització de ‘The Eternal Frame’, un re-enactment de l’assassinat de Kennedy per part dels col·lectius T.R. Uthco i Ant Farm. En aquesta ocasió el president dels EUA és plenament conscient del seu estatus d’icona mediàtica.

Es tracta de la primera ocasió en què es planteja el re-encatment de fets històrics com a pràctica artística? Curiosament això passa quaranta anys i un dia abans del re-enactment que ha impuslat LaFundició a l’entorn de l’origen de Bellvitge. Demà dissabte 23 de novembre de 2013, al Poble Espanyol.

The Eternal Frame by T.R. Uthco and Ant Farm: Doug Hall, Chip Lord, Doug Michels, Jody Procter
1975, 23:50 min, b&w and color, sound

Enllaça a UbuntuWeb

Gràcies a David G. Torres per l’enllaç!

Els ambaixadors de Bellvitge arriben al Poble Espanyol

Escrit el 18/11/13 per La Fundició

salida_1a_embajada_bellvitge

El proper dissabte, 23 de novembre, a partir de les 11h juguem la primera partida de la primera escena de Bellvitge rol en viu, oh, yeah!

Crear un joc de rol d’aquestes característiques està resultant ser tremendament complicat al mateix temps que molt il·lusionant. Després de mesos de treball en col·laboració amb el Club de Rol Necronomicon’s de L’Hospitalet, jugarem al Poble Espanyol de Barcelona la primera escena d’aquest joc ambientat en els 50 anys d’història del barri de Bellvitge. La partida està oberta a totes aquelles persones que vulgueu jugar: per apuntar-vos només heu d’enviar-nos un email a l’adreça hola@lafundicio.net i pagar 3 € d’entrada al Poble Espanyol (o sigui, que teniu un descompte de 8 € sobre el seu preu normal). Si veniu caracteritzats dels anys 60-70 molt millor!

Per desenvolupar aquesta primera escena hem comptat, a més de amb els i les amigues de Necronomicon’s, amb la col·laboració d’un grup d’estudiants de l’Institut Bellvitge i del Grup de Teatre Imaginari de Bellvitge i Altres Fantasmes, així com amb la participació de la Banda de Música Amics de la Música de Bellvitge.

Aquesta primera escena, que hem titulat Els Ambaixadors de Bellvitge, està basada en un episodi no molt conegut de la història del barri: el 1969 l’empresa constructora CIDESA va sortejar entre els veïns i veïnes de Bellvitge 40 viatges «turístico-sociales» per diverses ciutats d’Espanya que visitarien en qualitat ‘d’ambaixadors’ del barri. Aquesta ambaixada va ser rebuda per les autoritats i habitants d’aquestes ciutats amb els qui van estrènyer llaços i als que explicarien les bondats de viure a Bellvitge.

El diari La Vanguardia Española (actualment La Vanguardia) es va fer ressò a les seves pàgines, en el que semblen complerts publireportatges, de la ” innovadora” campanya de màrqueting de CIDESA, coincidint amb la commemoració del «cinquè aniversari de la seva activitat constructora [a Bellvitge]», tal com s’explica al peu de foto de la imatge que acompanya aquesta entrada. En aquesta pàgina (edició del dia dimecres, juliol 23, 1969) s’explica amb gran detall l’acte de constitució de l’ambaixada, durant el qual es van sortejar els viatges i van actuar artistes de renom com Georgie Dann. En aquesta altra pàgina (edició del dia dimarts 30 de setembre de 1969) podem veure als ambaixadors en el seu pas per Madrid, Granada i Sevilla.

Vam començar a idear Bellvitge rol en viu a principis d’aquest any, i des d’un inici vam presentar el projecte al grup de treball Bellvitge50, un grup impulsat per l’Associació de Veïns i Veïnes de Bellvitge i al Centre d’Estudis de L’Hospitalet, obert a la col·laboració de totes aquelles persones que vulguin contribuir a la commemoració del mig segle de vida del barri i en què ja veníem participant des de la seva constitució al 2011.

En un inici, Els Ambaixadors de Bellvitge anava a ser ambientada en la cerimònia de constitució de l’ambaixada, durant el sorteig dels viatges, però finalment s’ambientarà en la visita dels «expedicionarios» a diverses ciutats. Aquest canvi resulta d’haver “engranat” Bellvitge rol en viu amb la programació de l’Espai 14-15.

Com expliquem aquí, Espai 14-15 proposa desplaçar les activitats de mediació amb públics vinculades al cicle d’exposicions Arqueologia preventiva de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró al barri de Bellvitge, en el qual des de principis d’any venim desenvolupant diversos processos de treball cultural des de l’espai físic de LaFundició. Amb l’Espai 14-15 proposem desdoblar o dislocar les lògiques institucionals del camp de l’art explorant quines vinculacions i diàlegs podem establir entre les pràctiques artístiques contemporànies i processos culturals que es donen en un context social específic que no és el de la pròpia institució artística.

La primera exposició del cicle -comissariat per l’Oriol Fontdevila- va a càrrec d’Oriol Vilanova, qui proposa amb la seva obra reflexionar sobre certes connotacions històriques i ideològiques del Pavelló Mies van der Rohe i el Poble Espanyol, dues arquitectures construïdes amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona al 1929.

El Poble Espanyol, un conjunt arquitectònic que reuneix rèpliques de nombrosos edificis i espais públics de tot Espanya, resulta un escenari ideal per jugar l’escena dels ambaixadors de Bellvitge; precisament el treball d’Oriol Vilanova assenyala el caràcter escenogràfic i espectacular tant del Poble Espanyol com del Pavelló Mies van der Rohe, una característica que, d’alguna manera, volem revertir activant aquests espais com a espais de joc.

Hi ha diversos exemples d’institucions artístiques que han obert espais i programes fora de les seves seus; habitualment aquests espais i programes reprodueixen les maneres de fer pròpies de la institució artística en contextos socials diversos, sense tenir en compte que en aquests contextos es donen pràctiques culturals que podem considerar tan valuoses i rellevants com la de l’art contemporani. Així doncs, amb l’Espai 14-15 no pretenem «acostar l’art» als nostres veïns i veïnes de Bellvitge seguint una lògica colonialista i il·lustradora, sinó trobar espais de diàleg entre les seves pràctiques socials i culturals i les del camp de l’art contemporani. Al mateix temps això també implica, és clar, abordar des de la pràctica cultural i l’art contemporani les maneres en què es construeixen els relats històrics i la memòria del lloc en el context de Bellvitge (però això parlarem en una altra ocasió).

Resulta significatiu, ens sembla, que el treball d’Oriol Vilanova hagi donat peu a aquesta escena en què veïns i veïnes de Bellvitge visitaran el Poble Espanyol, replicant el paper dels ambaixadors de 1969, al mateix temps que reverteixen i transformen, encara que només sigui de forma transitòria, la lògica espectacular del recinte, una lògica a la qual també està subjecta la pròpia Fundació Joan Miró. Aquests nous ‘ambaixadors de Bellvitge’ contemporanis nostres, no es presenten a la institució artística com a espectadors objecte d’una acció educativa, sinó com a subjectes que han construït col·lectivament un coneixement i una pràctica i que, d’alguna manera, ni que sigui transitòriament, potser desplacen i disloquen els llocs i les maneres en què es legitimen i valoritzen els discursos i les maneres de fer en cultura.

80064. Un reenactment d’Artur Zmijewski

Escrit el 09/11/13 per Oriol Fontdevila

 

popup

Usualment, tendim a associar el reenactment -la recreació d’escenes del passat- amb la nostàlgia, així com amb la producció d’un tipus de relats i mitologies que són requerides especialment per la cultura de l’espectacle, la indústria turística o el folklore institucional. En relació amb la pràctica artística i el cinema documental localitzem alguns casos en què recentment s’han assajat alternatives, i en què el reenactment s’ha plantejat, especialment, com una possibilitat per produir narratives històriques amb un clar component crític, així com una possibilitat per experimentar amb l’articulació del temps històric amb el present. D’entre els casos pioners destaquen “La Commune (París, 1871)” (2000), de Peter Watkins, i “The Battle of Orgreave” (2001), de Jeremy Deller.

Un cas considerablement controvertit però que introdueix noves perspectives pel treball amb el reenactment, és la recreació que l’artista polac Artur Zmijewski va proposar de realitzar a un supervivent del camp de concentració d’Auschwitz, Józef Tarnawa: l’artista va proposar al supervivent la possibilitat de “renovar”, als seus noranta-dos anys, el tatuatge de pres que des de la II Guerra Mundial ha portat a l’avantbraç, el número 80064. La conversa entre Zmijewski i Tarnawa té lloc a la consulta d’un tatuador, on Tarnawa respon a algunes preguntes sobre la seva vida al camp. Es mostra vacil·lant pel que fa a la “restauració” del tatuatge, amb la preocupació que aquest segueixi sent “l’autèntic”.

Segons ha declarat posteriorment Zmijewski, quan va portar a terme aquest experiment en memòria històrica, “estava convençut que sota l’efecte del tatuatge recobrat les ‘portes de la memòria’ del supervivent s’obririen i es produiria una erupció de records d’aquell temps, un torrent d’imatges i paraules relacionades amb aquell passat dolorós. Però això no va passar.” El vídeo va ser realitzat per una exposició al Fritz Bauer Institut l’any 2004, sobre els quaranta anys de proves en contra els crims nazis a Frankfurt am Main. Finalment, però, el treball va ser rebutjat i no va formar part de la mostra.

Enllaç al vídeo: Artur Zmijewski, “80064″ (2004). 10′ 56”. Filmoteca del Museu d’Art Modern de Varsòvia