a
Espai 13
Fundació Joan Miró

Reflexiones en torno al taller de ‘Amnèsia Col·lectiva’ (parte I)

Escrit el 15/09/14 per La Fundició

Taller Amnesia Colectiva

Olvidar la historia de los asentamientos informales en Barcelona, imaginar un devenir-barraca de la ciudad. Este aforismo podría concentrar de manera muy parcial y sesgada lo que, durante cuatro días, estuvimos discutiendo en el taller del Simposio Internacional Amnèsia Col·lectiva.

En verdad, durante esos cuatro días se produjo un debate mucho más extenso y profundo sobre las formas de conmemoración de un fenómeno tan esquivo a las trampas de la memoria, e incluso a las de la propia historiografía, como es la construcción de la ciudad informal.

Podríamos decir que la ciudad informal no es un hecho del pasado, un estadio anterior de la propia ciudad que en Barcelona habría finalizado aquel mes de diciembre de 1990 cuando el entonces alcalde Pascual Maragall derribó “la última barraca” en el Carmel; la ciudad informal vendría a ser más bien un bloque de lo urbano que se desplaza, repliega y aparece sobre el territorio en el devenir-barraca de lo urbano mismo. Así pues, si la ciudad informal no es parte del pasado, es siempre contemporánea; y su devenir anónimo se cuela por los intersticios de la otra ciudad, aquella cuya historia sí nos cuentan los libros de historia.

La ciudad también se construye desde sus relatos e imágenes ya que las representaciones de la ciudad normativizan unos modos específicos de habitarla. Barcelona ha sufrido en las últimas décadas un proceso intensivo de branding; resulta patente que la imagen de las barracas no cae dentro del marco que produce la marca Barcelona y que la historia de las barracas no se incluye en el relato que, sobre la propia ciudad, dicha marca ha puesto en circulación a escala global. Pero la historia “oficial” de la ciudad no sólo se proyecta hacia el exterior, sino también hacia sus propios habitantes, de modo que la omisión de las barracas en el discurso hegemónico sobre la ciudad, o más bien el continuo encuadre de otros lugares de la memoria, ha inducido a su olvido colectivo. Y esas operaciones sobre el régimen escópico que ordena el modo en que vemos la ciudad no son inocentes ni desinteresadas.

Los textos y los discursos oficiales sobre el barraquismo, aquellos que provienen de los estamentos e instituciones encargadas del gobierno de la ciudad o de sus aparatos técnicos subordinados, establecen una relación específica entre éste y el tiempo: el relato que dichos textos y discursos construyen sobre las barracas no habla del pasado, sólo habla del futuro, de un futuro en el que éstas ya no existen. La ciudad informal, desde ese punto de vista, se opone al progreso, constituye un indicio de su atraso respecto al sino de los tiempos: el barraquismo es descrito como un foco de «insalubridad» a «erradicar», aunque en pocas ocasiones se menciona cuales serían las causas de esta «lacra». En realidad las barracas no son el síntoma de ninguna patología urbana, si se nos permite la expresión, muy al contrario, lo informal es una parte consustancial de la propia ciudad: a lo largo de buena parte del siglo XX, el autoabastecimiento de vivienda y otros bienes y servicios básicos por parte de sectores de la población mayoritariamente trabajadores y migrantes ha hecho posible el crecimiento y la prosperidad de la otra ciudad, de la ciudad formal —en el caso específico de Montjuïc fueron los habitantes de sus barracas quienes, literalmente, construyeron el que fue, y es aún hoy, uno de sus emblemas urbanísticos—.

Como decíamos, la imagen “oficial” de las barracas fundamenta la historia de su erradicación ¡y viceversa! Por otro lado, el relato “economicista” nos presenta los asentamientos de barracas como cuencas de las que la ciudad extrae fuerza de trabajo barata. Podríamos decir que la primera narrativa muestra a los habitantes de las barracas como sujetos pasivos de una pobreza que parece impuesta por un destino fatal, y no por un orden social injusto, mientras que la segunda nos los presenta como el eslabón más débil de un régimen de explotación cuyas desigualdades, en última instancia, han dado a la ciudad su esplendor; desigualdades que, en cualquier caso, permanecen incuestionadas —motivo por el cual los barraquistas son reconocidos, paradójicamente como víctimas, y al mismo tiempo benefactores, de la ciudad—. Podríamos añadir infinidad de relatos a estos dos, pero de entre todos ellos nos interesan especialmente aquellos que no sólo reconocen a los habitantes de las barracas como víctimas, sino que también señalan sus formas singulares de sociabilidad y modos de hacer, las relaciones de apoyo mútuo, las formas de organización y resistencia. Porque, en última instancia, lo informal es un espacio potencial de resistencia en tanto que no está sujeto a las tecnologías de control que encontramos en el resto de la ciudad. Por descontado, no cabe idealizar la vida en las barracas ni la miseria, pero sí podemos reconocer ahí un espacio de subversión potencial del orden establecido. Desde los inicios de la organización obrera en las casas baratas de Can Tunis o Prat Vermell durante los años 30 —como nos explica Pere López Sánchez en su libro Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)— hasta nuestros días con la recuperación por parte de la PAH de edificios de vivienda vacíos en manos de entidades bancarias, pasando por las primeras acciones en el estado español del movimiento okupa a principios de los 80, la informalidad abre una serie de posibilidades que tal vez no puedan encontrarse en otras manifestaciones de lo urbano: quizás la cuestión capital en este punto sea cómo consolidar esta serie de prácticas instituyentes que operan de manera informal para que, más allá de gestionar la precariedad, nos permitan sostener una vida digna, una buena vida, en la ciudad.

 

 

‘Amnèsia col·lectiva’, l’escola d’estiu d’Arqueologia preventiva

Escrit el 03/07/14 per Oriol Fontdevila

8- 11 juliol 2014. Fundació Joan Miró, Barcelona

‘Arqueologia preventiva’ s’aproxima al seu final amb l’organització d’una escola d’estiu a l’entorn de a cultura memorial contemporània: com i per què commemorem fets històrics?

Un simposi internacional i un taller a l’entorn de l’oblit del barraquisme a la muntanya de Montjuïc serveixen com a espai per reflexionar a l’entorn de les commemoracions des de la perspectiva de l’art i el pensament contemporanis.

Esculturas - Almacen - Franco

Amb ‘Amnèsia col·lectiva’ es planteja una exploració en el revers d’un dels conceptes que més fortuna ha tingut en la historiografia de les darreres dècades, l’anomenada “memòria col·lectiva”, formulat per Maurice Halbwacks. Podem considerar que es corresponen amb l’amnèsia col·lectiva aquelles formacions de que es generen a redós de les commemoracions i la memòria que es declara oficial. L’oblit, igual que la memòria des de la perspectiva de Halbwacks, és un acte col·lectiu. I tal i com més recentment s’ha considerat des de la filosofia de la història i el pensament contemporanis, tot allò que s’omet del passat sovint revela molt més d’una cultura que allò que aquesta registra com a història i que deixa circular com a memòria col·lectiva.

‘Amnèsia col·lectiva’ es planteja com un espai de reflexió a l’entorn de les interseccions que actualment es produeixen entre la pràctica artística i la historiogràfica. Amb el simposi i amb el taller es plantegen així diferents moments pel debat i la col·laboració entre agents procedents de sectors culturals diversos i que estan implicats en processos experimentals de producció de coneixement.

El simposi comptarà amb la intervenció de veus reconegudes de l’àmbit de la pràctica artística, historiogràfica i del pensament contemporani. Al taller es focalitzarà l’atenció en un cas específic que té implicacions en la mateixa muntanya on hi ha la Fundació Joan Miró: el barraquisme, la cara que la ciutat de Barcelona ha volgut oblidar però que es va generar a redós de Montjuïc, l’ariet del desenvolupament urbà al llarg del segle XX. Per la realització del taller es compta amb la col·laboració d’un seguit d’agents i organitzacions que actualment treballen a Barcelona a l’entorn de la recuperació de la memòria d’aquest fenomen urbà.

-

Amnèsia col·lectiva és una proposta de col·laboració entre la Fundació Joan Miró i el Tricentenari BCN. S’inscriu en el marc de la temporada d’exposicions de l’Espai 13 Arqueologia preventiva, comissariat per Oriol Fontdevila.

Coordinació: Oriol Fontdevila i LaFundició

-

SIMPOSI INTERNACIONAL
La cultura memorial contemporània a debat

8 i 9 de juliol de 16 a 20.30 h

A la Biblioteca de la Fundació Joan Miró

8 juliol

16 h
Obertura
Oriol Fontdevila, comissari d’Arqueologia preventiva
Toni Soler, comissari del Tricentenari BCN

16.30 – 17.15 h
Una ars oblivionalis? Quan l’art interroga la memòria
Oriol Fontdevila, comissari i crític d’art, Barcelona

17.15 – 18 h
Lugares, símbolos y políticas de la memoria: la herencia del siglo XX
Enzo Traverso, historiador i professor, Cornell University, Ithaca, NY

18 – 18.15 h
Descans

18.15 – 19 h
Lugares de olvido y archivos abiertos: Arte y memoria histórica
Miriam Basilio, professora d’Història de l’Art i museografia, NYU

https://nyu.academia.edu/MiriamBasilio

19– 19.45 h
La escena del crimen: convocando a los fantasmas
María Ruido, artista visual, investigadora i productora cultural, Barcelona
www.workandwords.net

19.45 – 20.30 h
Taula rodona amb tots els ponents

9 juliol

16h
Presentació a càrrec d’Oriol Fontdevila

16.30 – 17.15 h
Oblidar la història, aixecar blocs
Francisco Rubio, mediador cultural i membre de LaFundició, cooperativa de pràctiques artístiques i educació, Barcelona

17.15 – 18 h
Azul Blaseotto, artista visual i membre de La Dársena, plataforma de pensament i interacció artística, Buenos Aires

http://azulblaseotto.blogspot.com.es

http://plataformaladarsena.blogspot.com

18 – 18.15 h
Descans

18.15 – 19 h
Successors del passat: la temporalitat històrica i el procés creatiu
Octavi Rofes, antropòleg, professor i subdirector d’EINA, Barcelona

19 – 19.45 h
Joan Roca, historiador i geògraf, director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA)

19.45 – 20.30 h
Taula rodona amb tots els ponents

-

TALLER SOBRE MONTJUÏC
Prospeccions en la ciutat informal

9, 10 i 11 de juliol
Espai Taller de la Fundació Joan Miró

Coordinació: LaFundició i Oriol Fontdevila

Amb la col·laboració de: Associació de Veïns de Can Clos, Centre d’Estudis de Montjuïc, Lúa Coderch, Antonio Gagliano, Valeria Giacomoni, Grupo por el Cambio (Can Clos), Oriol Granados, Imma Jansana, Lola Lasurt, Taller de ficció, Mercè Tatjer, entre d’altres

9 juliol

10 – 14 h
Recepció dels participants
Presentacions per part de col·lectius i agents locals, treball de camp

10 juliol
10 – 14 h
Desenvolupament d’hipòtesis d’intervenció

11 juliol
10 – 14 h
Desenvolupament d’hipòtesis d’intervenció i producció

18 – 20 h
Presentació oberta dels resultats del taller
Plaça del mig, Can Clos

-

El simposi i el taller són activitats gratuïtes.

Per participar a tota l’escola d’estiu o bé a alguna de les parts, es requereix inscriure’s prèviament a: confirmacions@fundaciomiro-bcn.org

Places limitades

L’escola d’estiu té el reconeixement d’1 crèdit en estudis de grau de la Universitat de Barcelona (Facultat de Geografia i Història) i d’1 crèdit en estudis de grau d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.

Safatans de Mont-roig, el Centre Miró a Montjuïc

Escrit el 15/06/14 per Lola Lasurt

Monument a Ferrer i Guardia; Brussel.les, 1911, Barcelona, 1990

Escrit el 15/06/14 per Lola Lasurt

1825
Font: Amsab- Instituut voor Sociale Geschiedenis

213
1990. Avinguda Franklin D. Roosevelt. Brussel.les
Font: Archives de la Ville de Bruxelles

Plaça del Generalísimo Franco a Plaça de Joan Miró, Mont-roig del Camp, 1979

Escrit el 14/06/14 per Lola Lasurt

DA Miro
Font: Martí Rom, ‘D’un roig encès: Miró i Mont-roig’

Aj3Aj10
Font: Arxiu Municipal de Mont-roig del Camp

Escrit el 01/04/14 per La Fundició

poster cicle cinema_web

SWEET WALL COM A SISTEMA D’ECOS. COL·LABORACIÓ D’ARQUEOLOGIA PREVENTIVA EN LA RETROSPECTIVA D’ALLAN KAPROW

Escrit el 31/03/14 per Oriol Fontdevila

969480_528416887275994_1434690918_n

Soledad Gutiérrez i Laurence Rassel van proposar-nos re-inventar des del marc d’Arqueologia preventiva una de les accions d’Allan Kaprow (1927-2006) que formen part de l’exposició retrospectiva que la Fundació Antoni Tàpies dedica aquests dies a l’artista, Allan Kaprow. Altres maneres. La seva motivació tenia a veure eminentment amb la investigació històrica que està en la base dels projectes que s’impulsen amb el cicle i, d’aquesta manera, se’ns va proposar l’actualització de Sweet Wall, una peça amb què Karpow es refereix explícitament a unes condicions sociopolítiques determinades: la segregació d’Europa per mitjà del Mur Berlín. En relació al mur, l’artista va realitzar l’any 1970 el què un temps després qualificaria d’una “paròdia política”: la seva intervenció va consistir en la construcció d’un mur de trenta metres de llarg i d’un i mig d’alt en un solar de la mateixa ciutat, fet de blocs de formigó i, en aquest cas, amb llesques de pa amb melmelada que servien com a morter.

En el marc d’Arqueologia preventiva l’activació de la peça s’ha vist com una oportunitat per eixamplar l’espai de diàleg que es procura establir amb agents del sector historiogràfic i educatiu, i, així mateix, plantejar experiments que, més que amb la investigació històrica pròpiament, tenen a veure amb la reflexió historiogràfica. En aquest sentit, s’ha convidat a diferents grups vinculats amb la recerca històrica i l’educació artística per procedir a la reinterpretació de Sweet Wall a partir de problematitzar una de “les regles del joc” que va establir el mateix artista per a la realització de happenings –la qual té unes evidents implicacions pel que fa a la patrimonialització d’aquest art:  “Fes el happening només una vegada. Repetir-lo fa que perdi la frescor, et recorda el teatre i provoca el mateix que la planificació: et força a pensar que hi ha coses que has de millorar. De vegades et serà quasi impossible repetir-lo; imagina’t intentant fer còpies de les cartes romàntiques d’un antic amor per veure com la pluja escorre tots aquells pensaments tendres. Per què intentar-ho?”. (How to Make a Happening, 1966).

A partir d’aquesta premissa, s’ha treballat amb diferents grups per posar en escena Sweet Wall per mitjà d’un deliberat treball d’actualització.  Atenent a les especificitats de la peça, hem considerat que és per mitjà de la renovació del corresponent referent sociopolític que, en aquest cas, s’assegura un impuls per a l’actualització del happening. És a dir, la possibilitat de relacionar la peça amb problemàtiques que incumbeixen als diferents grups implicats en el present, és com es proveiria un pol de tensió que ens permetria defugir el mer re-enactment historicista i ens obligaria a repensar Sweet Wall en els paràmetres que el mateix Kaprow va proposar en el seu manifest.

D’aquesta manera, si partim que Sweet Wall mimetitza el Mur de Berlín en tant que hi llança una “paròdia política”, quina forma hauran de prendre els Sweet Wall que remetin a noves circumstàncies socials? I, al mateix temps, en les noves formes que s’adquireixin per mitjà de la re-invenció, com farem que l’antic Sweet Wall també hi reverberi i encara hi sigui reconeixible?

Al llarg dels darrers mesos s’ha convidat a diferents grups per pensar resolucions d’aquesta equació, que ens obliga a inventar solucions que es situen a mig camí entre la transformació i la repetició de la peça artística. Finalment, s’ha arribat a la formulació de quatre propostes d’intervenció que es realitzaran els pròxims dies 3, 4, 5 i 25 d’abril a diferents ubicacions de Catalunya:

Dijous, 3 d’abril, Barcelona: els participants en el Programa d’estudis d’A*DESK 2013-2014 actualitzen Sweet Wall per denunciar els abusos que els Mossos d’Esquadra han comès els darrers anys en relació a manifestacions a l’espai públic. En aquest sentit, s’assimila el mur de Kaprow al canó de so que el cos de policia ha incorporat recentment, per reproduir en aquest cas les instruccions que l’artista va anotar per a la construcció de Sweet Wall, a molta alta freqüència i per mitjà de la seva assimilació sonora al dispositiu policial. L’acció es portarà a terme a 9 ubicacions de Barcelona a les mateixes hores en què van tenir lloc els incidents que serveixen de referència.

Divendres, 4 d’abril, La Jonquera. 11h: un grup format per estudiants i professors de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis i Màster de Turisme Cultural de la Universitat de Girona, i membres del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, actualitzen Sweet Wall per tractar sobre un aspecte controvertit com és la conservació i rememoració del patrimoni franquista. En aquest sentit, s’assimila el mur de Kaprow a la frontera pirenaica i a la línia de búnquers que s’hi varen construir durant la dictadura durant la dècada de 1940. Un dels búnquers en qüestió s’intervindrà per mitjà dels elements que va utilitzar Kaprow amb la seva intervenció a Berlín, així com amb elements que serviran per tractar sobre el passat i present de la frontera.

Dissabte, 5 d’abril, Bellvitge, L’Hospitalet. 11h: la re-invenció de Sweet Wall s’insereix en aquest cas en la segona escena de Bellvitge rol en viu, un joc de rol amb què el col·lectiu LaFundició i l’associació Necronomicon’s conviden a veïns i veïnes a recrear moments dels cinquanta anys d’història del barri. En aquest cas, l’esdeveniment és el boicot a les obres que l’any 1976 es va portar a terme contra la construcció de nous blocs de pisos a Bellvitge. En aquest marc, Sweet Wall s’insereix en l’episodi com al mur d’un bloc en construcció, del que els jugadors participants n’hauran decidir el destí per mitjà de la partida de rol.

Divendres, 25 d’abril, Barcelona. Un grup de l’assignatura de Crítica de la representació de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona s’ha incorporat més recentment per a la realització també d’una de les actualitzacions. En aquest cas, l’actualització girarà a l’entorn dels abusos en la contractació laboral en projectes artístics i culturals, si bé la seva formalització encara es troba ara mateix en procés de concreció.

Allan Kaprow acaba el seu assaig Education of Un-Artist (3a part, 1974) amb el següent joc de paraules: “Art, which copies society copying itself, is not simply the mirror of life. Both are made up. Nature is an echo system” [l’art, que copia a la societat copiant-se a si mateixa, no és simplement el mirall de la vida. Ambdós són invencions. La natura és un sistema d’ecos].  El treball que des d’Arqueologia preventiva hem proposat per rememorar Allan Kaprow l’entenem precisament com a això mateix: un sistema d’ecos i, alhora, un joc entre ecosistemes. En els pròxims dies procurarem que Sweet Wall ressoni de nou en el present. Per tal d’aconseguir-ho s’ha requerit d’un treball que compta amb la implicació d’un elevat número de col·laboracions i d’institucions, el qual ha tingut per objectiu actualitzar el significat i utilitat de Sweet Wall, per fer-lo circular novament com un eco per entre diferents ecosistemes i entorns naturals.

La ciutat guanyada, la ciutat perduda

Escrit el 26/03/14 per La Fundició

la_ciudad_es_nuestra

La ciutat guanyada, la ciutat perduda. Aquest és el títol del cicle de cineforum que hem organitzat en col·laboració amb Lola Lasurt com a part de les accions i processos de treball a l’Espai 14-15 vinculats a la seva exposició Doble autorització a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.

El cicle recull tres pel·lícules i vídeos documentals enregistrats als anys 70 i que aborden diferents aspectes de les perifèries urbanes a l’estat espanyol en aquells anys.

Perquè un cicle com aquest? quina relació té amb el projecte expositiu de Lola Lasurt i amb Bellvitge?

La connexió amb el barri de Bellvitge és evident, doncs es tracta de pel·lícules que tenen com a objecte de la seva representació un seguit de memòries, territoris, paisatges i subjectes que podem identificar en major o menor mesura amb els de Bellvitge: parlem de barris que es van construir als voltants dels anys 70 per acollir principalment una gran massa de població immigrada des d’àrees rurals i que s’incorporaren al teixit productiu industrialitzat de les grans ciutats i la seva àrea metropolitana.

La relació del cicle amb el treball de la Lola Lasurt és força més indirecta: durant la seva recerca sobre el Centre Miró a Mont-roig, una institució ciutadana que estudia i difon la vinculació de Joan Miró amb la vila de Mont-roig del Camp, Lola ha trobat que part dels seus membres, i en especial el seu president Martí Rom, van estar vinculats a la Central del Curt i la Cooperativa de Cinema Alternatiu (CCA), respectivament distribuïdora i productora de cinema documental independent. Des de la Central del Curt i la CCA van organitzar als anys 70 la Mostra de Cinema Marginal, on es projectaren algunes de les pel·lícules que projectarem al nostre cicle La ciutat guanyada, la ciutat perduda.

Hi trobem aquí un doble joc amb la memòria, d’una banda el nostre cicle és, en certa manera, un reconstrucció de la Mostra de Cinema Marginal a Mont-roig, i de l’altra recull i para atenció a un dels descarts de la Lola Lasurt en el seu procés de creació per a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, allò que els arxius i les publicacions no recolliran i conservaran, allò que d’altra manera, s’oblidaria juntament amb la resta de línies de recerca descartades per l’artista, dels esborranys i provatures, de tot allò que forma part del procés creatiu i que no es mostra finalment a la sala d’exposicions.

Però la cosa no queda aquí: com a tot el projecte de l’Espai 14-15, la nostra voluntat és la d’actualitzar, activar en el pressent, la memòria. Desitgem que les pel·lícules i els debats d’aquest cicle serveixin per repensar un moment històric a les perifèries urbanes sobre el que s’ha construït un discurs força hegemònic que, d’alguna manera, oculta altres memòries i altres interpretacions de la història dels barris obrers als anys 70.

En la història d’aquests barris podem trobem llaços complexes amb el procés de transició democràtica. En aquests dies en que assistim a l’enaltiment de la figura d’Adolfo Suárez com a “pilot de la transició”, és un bon moment per tornar examinar i reivindicar el paper de la societat civil organitzada i en especial de les classes populars, en el procés de transició; així com també per valorar quines formacions socials, modes d’autoorganització ciutadana i participació política es van perdre amb l’arribada de la democràcia i els èxits de les lluites veïnals, així com per examinar quines formes de subjectivació i politització es van definir en aquell moment a barris com Bellvitge. Ens semblava a més a més, que proposar aquest debat des de l’institut públic del barri era una bona manera de posar aquestes qüestions a l’esfera pública.

Presentació del treball d’experimentació en mobilitat amb infants als espais del Pavelló Mies van der Rohe

Escrit el 13/02/14 per La Fundició

Alma Flamenca

Escrit el 07/01/14 per La Fundició

Alma flamenca from LaFundició on Vimeo.

¡Bellvitge, Bellvitge! és un dels pocs documents audiovisuals que existeixen sobre els primers anys del barri de Bellvitge a L’Hospitalet. Rodat al 1978 (13 anys després de l’inici de la construcció dels blocs de pisos que van formar el barri) ¡Bellvitge, Bellvitge! té la particularitat de ser un projecte educatiu de vídeo documental comunitari, produït per Julián Álvarez, alumnes de l’Institut INB-3 de Bellvitge i el col·lectiu Video-Nou.

Al canal de Vimeo de Julián Álvarez es pot veure un muntatge (que incrustem més abaix) amb alguns fragments del metratge original, que tenia una durada aproximada de 45 minuts. On paren les gravacions i edició originals no és del tot clar, tot i que soposadament existeix al menys una còpia a l’Arxiu Municipal de L’Hospitalet. Seria necessari realitzar una tasca arqueològica que assegurès la recuperació, conservació i difussió d’aquest document.

¡Bellvitge, Bellvitge! s’articula a partir dels comentaris de l’arquitecte municipal Cosme Grifell y de R. Fernández Jurado (un dels primers habitants de Bellvitge). Al documental s’hi troben inserides dues actuacions del duo Alma Flamenca, format per la cantaora Ginesa Ortega (que llavors tenia 12 anys d’edat) i el guitarrista Pedro Sierra (qui llavors era encara més jove que Ginesa Ortega i que va ser acreditat com a Manolito, doncs els autors dels vídeo no van anotar el seu vertader nom).

alma_flamenca

Alma Flamenca és també el títol de la reconstrucció d’aquestes escenes, que vam organitzar amb motiu de la inauguració de l’Espai 14-15, en col·laboració amb la Federación Coordinadora de Entidades Andaluzas en L’Hospitalet, amb la participació de Carolina Torres al cante i José Andrés a la guitarra; reconstrucció que va quedar documentade en el vídeo que podeu veure sobre aquestes línies.

¡BELLVITGE, BELLVITGE! from Julián Alvarez on Vimeo.